Institucions, del dret i del revés


Article per la Revista Valors, Juliol de 2014 

Una de les conseqüències de la crisi econòmica és que ha posat en qüestió les institucions; no només el seu funcionament sinó també la seva pròpia estructura. La falta de transparència, la corrupció o l’excessiva protecció de determinants privilegis són, malauradament, mals comuns arreu. De fet, hi ha partits polítics i moviments socials que ataquen frontalment les institucions i denuncien aquests mals, fent-ne una de les seves banderes.

Mentrestant, però, els partits clàssics no semblen estar gaire disposats a posar-hi remei. Ben al contrari, semblen preferir refugiar-se en les seves organitzacions internes. La falta d’idees de la socialdemocràcia a l’hora de proposar reformes és sonada. Què proposen? Mentre que la proposta del PP de premiar la llista més votada a les eleccions municipals és electoralisme pur i dur que podria tenir efectes contraproduents greus; incentivant una política personalista i poc parlamentària.

El discurs d’atac a les institucions, però, sovint va acompanyat de la retòrica benintencionada però ingènua, que crea una línia divisòria absurda entre la classe política i ciutadania. Una retòrica simplista que a vegades ratlla el populisme però que és molt efectiva.  Al cap i la fi, és fàcil criticar allò gastat i defensar allò nou i immaculat. Però tot i això vull discutir dos aspectes que em semblen crucials a l’hora d’entendre la crisi institucional i proposar reformes.

Per un costat hi ha la qüestió de la transparència. Perquè és cert que hi ha un problema greu d’opacitat i falta de garanties en el si de moltes institucions. L’elevada endogàmia entre els treballadors de determinades institucions és només la punta de l’iceberg. El més greu és la manca d’informació transparent sobre el seu funcionament i objectius. Són masses les institucions, amb partides pressupostàries públiques, de les quals desconeixem les seves actuacions, rendiment i efectivitat. 

Quan en realitat els objectius haurien de ser explícits per poder ser fiscalitzats –i quan dic fiscalitzats vull dir no només internament sinó també per la ciutadania i mitjans de comunicació. Dit d’una altra manera, hauria de ser normal que els mitjans, per exemple, informessin sobre els resultats i les actuacions de diferents institucions. Avaluació constant, anàlisi cost-benefici i rendiment de comptes haurien de ser pràctiques habituals. El drama és que aquest tipus de vocabulari, per exemple els anàlisis cost-benefici, tan freqüents a d’altres països, aquí ni tan sols hi estem familiaritzats (l'Institute for Fiscal Studies a Anglaterra, per exemple). Malauradament sovint trobem el contrari: opacitat i blindatge.

Per altre costat, tenim el problema de l’excessiva protecció de privilegis. Hi ha funcionaris de carrera que ocupen determinades places sense haver de passar mai cap avaluació un cop han superat un examen memorístic i ridícul. No només això, sinó que fins i tot se’ls mantenen les places i els privilegis malgrat llargues absències. Fins al punt que aquest sistema de privilegis, de caràcter fonamentalment vertical, fomenta que els que estan a dalt collin sense vergonya els de sota. Un sistema de caràcter més horitzontal, més permeable i a la vegada més meritocràtic, seria desitjable. 

Tot això quan al mercat laboral hi ha centeners de milers de joves en situació precària; a l’atur o en treballs mal pagats en el millor dels casos. És massa fort el contrast entre els privilegis intocables d’alguns (“insiders”) i la precarietat dels altres (“outsiders”). Als països nòrdics els funcionaris han de passar avaluacions cada cert temps; per què no mesures similars aquí? Ens podem permetre la persistència d'un sistema que genera incentius negatius (poc reciclatge, nul.la innovació, jerarquies excessives) i castiga, en canvi, els incentius positius com ara el reciclatge o els mèrits continuats?  

Les institucions haurien de ser, doncs, més permeables i blindar menys els privilegis adquirits. Al cap i a la fi, més transparència i menys privilegis seria una fórmula efectiva per combatre la falsa dicotomia entre “casta” i ciutadania. Perquè no s’hi val en denunciar només, per simplista i populista, el desafiament. Cal donar-hi resposta i posar en marxa reformes institucionals que augmentin la transparència i redueixin privilegis absurds i encotilladors.  





Comentaris