Vella i Nova Política?

Article per la Revista Valors, setembre de 2014. 

Una de les idees claus d’alguns dels nous partits polítics és que cal una nova política i deixar enrere el que ells anomenen la vella política. Aquesta idea associa la vella política a un sistema de partits poc permeable i unes institucions poc representatives. De fet, va més enllà i vincula la vella política a un sistema basat en el clientelisme, mentre que la nova política hauria de ser capaç d’apropar les institucions a la ciutadania. 

És cert que hi ha hagut un dèficit de representativitat important i unes xarxes de nepotisme i corrupció. Ara bé, aquest dèficit de representativitat no vol dir que la recepta màgica consisteixi necessàriament en escollir nous representants. Benito Arruñada ho explicava molt be en un article brillant aquest estiu; la solució no pot passar única i exclusivament per cultivar el ressentiment cap a la classe política. És més, pot resultar extremadament perillós culpar els antics governants sense tenir en compte que perquè l’engranatge de la democràcia funcioni és indispensable una ciutadania informada i exigent. 

De fet, aquesta dicotomia entre ciutadania i elits extractives que s’ha posat de moda té els seus fonaments en el llibre Why the Nations Fail, dels economistes Doran Acemoglu i James Robinson. Aquest llibre, però, té com a objectiu explorar les causes del creixement dels països en vies de desenvolupament i posa l’èmfasi en el paper de la qualitat de les institucions. Malgrat això, fer-ne refregits com el que n’ha fet César Molinas, que en fa una aplicació al cas espanyol, és com tocar el baix continu. És grollera la simplificació que distingeix exclusivament entre unes elits dirigents extractives, totpoderoses i conspiradores; i, per altra part, una ciutadania desemparada.

Però en qualsevol cas, el perill real és que aquesta dicotomia empeny a pensar que el pas necessari, el pas que canviarà el sentit de les coses, serà el de substituir aquestes elits corruptes per uns nous representants, que seran els encarregats de posar en marxa una nova política. Com si aquests nouvinguts no haguessin participat mai del sistema anterior i, com l’arcàngel Gabriel, fossin missatgers de la bondat encarregats d’una missió especial. Quan la crua realitat és que la política no l’ha de fer ni la bona gent ni els arcàngels.

Perquè la política no és un contracte moral entre governants i ciutadans -això seria més propi d’un règim aristocràtic. Un contracte moral delegaria les responsabilitats als governants. La política a les democràcies liberals, en canvi, tant si és nova com si és vella, el que ha de fer és articular els conflictes d’interessos d’una ciutadania informada. Mentre que els ciutadans, votants informats, han de premiar i castigar la gestió dels polítics amb el seu vot. 

Dit d’una altra manera, els governants no han de ser herois, ni tan sols líders morals. Han de saber, això sí, articular propostes realistes pel que fa a les polítiques públiques i la política econòmica. La política ha de ser un punt pragmàtica, un punt escèptica, un punt freda fins i tot. No ens podem permetre els somnis de grandesa dels Peter Pans que somnien heroïcitats. Al cap i a la fi, el que hi ha és bona i mala política. El filòsof Tzvetan Todorov a “Els enemics íntims de la democràcia” assenyala el messianisme i el populisme com a forces corrosives de les democràcies liberals. No caiguem, per tant, en les simplificacions ni en creure que un nou arcàngel ens salvarà.



Comentaris