Any 2015, any electoral






Article per la Revista Valors, gener de 2015
 
Ben aviat, a finals de gener, hi haurà eleccions a Grècia. Més tard, al maig, les eleccions municipals. A la tardor, les eleccions generals espanyoles. I esperem que més d’hora que tard hi haurà també les eleccions catalanes. Això significa un cicle electoral sencer que ha de resoldre moltes de les importants qüestions polítiques que hi ha plantejades. 

Les incògnites sobre el procés català, el poder real de nous partits com Podemos o el full de ruta de la Unió Europea han de començar a clarificar-se. L’interès dels ciutadans sembla haver augmentat i això fa pensar que viurem un cicle electoral apassionant, de caràcter constituent. I el que és més rellevant, amb eleccions que tindran conseqüències a diferents nivells. Allò que passi a Grècia no ens serà indiferent; les eleccions municipals seran un termòmetre del que pot passar a les eleccions espanyoles; i les eleccions catalanes, es celebrin abans o després, seran crucials pel futur de Catalunya. 

M’agradaria, però, destacar tres aspectes d’aquest cicle. El primer és que totes aquestes eleccions es produiran sota la llarga ombra de la crisi econòmica. Una crisi de la que tot just sembla que en comencem a sortir, però que deixem enrere amb més desigualtat, amb uns serveis públics castigats i un teixit econòmic desballestat. Per tant, malgrat que els indicadors econòmics comencen a ser positius, les conseqüències polítiques i socials es faran sentir encara força temps. 

El segon, evidentment, és la importància que tindran els nous actors polítics i els moviments socials. A Catalunya la societat civil, articulada per l’ANC i Òmnium, ha demostrat una capacitat de mobilització sense precedents. Ara bé, ha arribat el moment de confrontar la mobilització ciutadana amb les urnes. A les eleccions catalanes és previsible que la participació sigui més alta que mai, si bé el 2012 ja es va començar a tancar el tradicional dèficit negatiu de participació. El sobiranisme ha demostrat amb rotunditat el seu dinamisme, però representa una majoria prou robusta com per decantar la independència? Els partidaris del “No” es coordinaran i es mobilitzaran? Per altra part, s’ha de veure fins a quin punt l’emergència de Podemos afectarà el procés català. 

De fet, la polèmica de les abraçades entre Artur Mas i David Fernández posa de manifest una qüestió de fons important. Fins ara un dels arguments crucials de l’independentisme ha estat que el canvi social no era possible sense l’estat propi i la plena sobirania. Per tant ha vinculat amb força els dos eixos, l’eix nacional i l’eix social, i d’aquí les abraçades. En canvi Podemos el que fa és justament el contrari, deslligar-los i pregonar el canvi social sense que sigui condició necessària la independència.

A més, les enquestes assenyalen un nou fenomen: un nou tipus de votants duals que votarien ERC a les catalanes i Podemos a les generals. És a dir, uns votants que serien independentistes pragmàtics, partidaris del canvi social i d’iniciar un nou cicle constituent. Votants emprenyats, en definitiva, que han patit la crisi i perceben la necessitat d’un canvi significatiu. Aquests nous votants duals substitueixen els votants moderats que tradicionalment votaven CiU a les catalanes i el PSOE a les  espanyoles. 

I això em porta fins el tercer punt, que és el que subratlla fins a quin punt ha canviat el taulell de joc. Perquè, al cap i a la fi, aquest cicle electoral el que ha de resoldre és la demanada d’un canvi profund en la distribució del poder polític i econòmic. Dit d'una altra manera, hi ha dos grans corrents que ara mateix coincideixen en deamanar la subversió de l'estat de dret: l'independentisme i Podemos.


Comentaris