Una persona, un vot


Article per la Revista Valors, Març de 2015 

El sociòleg Ignacio Sánchez-Cuenca té un llibre magnífic que porta per títol “Más Democracia, Menos Liberalismo”. L’argument central del llibre és que en molts països s’ha anat massa enllà a l’hora de delegar decisions de política econòmica a agències independents. Unes agències que no estan sota control democràtic. Hi ha bones raons, però, per separar determinades decisions dels vaivens de la política. 

Pot ser una bona idea, per exemple, delegar la política monetària a un banc central independent per evitar que els polítics facin un ús abusiu de la màquina d’imprimir diners. Els responsables d’aquestes agències no són escollits democràticament ni han de donar explicacions a la ciutadania. És per això que sovint també se les anomena institucions contra-majoritàries. La delegació pot ser beneficiosa si aprofita el coneixement dels experts i evita (o redueix) les possibles temptacions. 

El millor argument per defensar aquest tipus d’institucions no-democràtiques és el problema del compromís. Hi ha vegades que resulta impossible establir un compromís segons el qual un es compromet a no fer un ús abusiu de les seves decisions. Per evitar les temptacions de demà, doncs, millor lligar-se les mans avui.  En el fons es tracta d’un raonament ben simple: per assolir demà un escenari desitjable, he de limitar el número d’alternatives possibles avui. 

Ara bé, una delegació excessiva a experts independents pot acabar sent contraproduent. La crítica òbvia és que en realitat els suposats experts independents poden no ser-ho a la pràctica. Una crítica més de fons, però, és que en realitat totes les decisions de política econòmica creen guanyadors i perdedors. Un nivell d’inflació alt, per exemple, resulta beneficiós pel deutors i perjudicial pels creditors. De manera que una xifra tècnica com el nivell d’inflació tindrà necessàriament repercussions polítiques i econòmiques. A més, un banc central pot tenir com a objectiu exclusiu el control de la inflació, com és el cas del BCE, o pot tenir com a objectiu tant el creixement com la inflació, com fa la Reserva Federal Americana. El que és rellevant és que en funció de quins siguin els objectius, la distribució de guanyadors i perdedors serà diferent.

Per tant, el perill és deixar a les mans d’experts masses decisions de política econòmica. L’expert, al cap i a la fi, és també fal•lible i pot no ser capaç d’internalitzar els costos que pot acabar creant a una part de la ciutadania.  De manera que és positiu que les grans decisions de política econòmica, que necessàriament han de resoldre conflictes d’interessos, es dirimeixin a les urnes. Per què? Per una raó molt senzilla, perquè és l’única manera de respectar la regla segons la qual cada persona val el mateix: una persona, un vot. 

Vulnerar aquesta regla és equivalent a tractar amb paternalisme, en el millor dels casos, o amb injustícia, en el pitjor, una part de la ciutadania. No és casualitat que quan van maldades s’escoltin amb més freqüència els cants de sirena dels tecnòcrates. Hi ha certa evidència, per exemple, que daltabaixos econòmics acostumen a augmentar els nivells de tecnocràcia dels governs que venen després. Per això convé recordar que el principi democràtic bàsic és el d’autogovern del poble d’acord amb el principi de la majoria -en el que compten per igual el vot de l’expert i el vot del forner. Dit d’una altra manera i parafrasejant Todorov: la tecnocràcia pot ser també un enemic íntim de la democràcia.



Comentaris