La victòria de Syriza i Europa



Article per la Revista Valors, Febrer de 2015

Syriza és una coalició electoral de partits d’esquerres sota un lema comú: acabar amb les mesures d’austeritat. Com alguns han recordat, és la primera vegada que un partit a l’esquerra dels socialdemòcrates aconsegueix una victòria d’aquesta magnitud. El més interessant, però, és que Syriza no es defineix com un partit anti-europeista, de fet ni tan sols com a partit euroescèptic.  Al contrari, Syriza es considera a ella mateixa una coalició pro-europea. Fins al punt que el nou ministre de finances, Yanis Varoufakis, ha afirmat que els qui són veritablement anti-europeistes són els membres de l’Eurogrup. 

En qualsevol cas, el que és evident és que Syriza ha aconseguit un mandat democràtic nacional per renegociar el deute amb les institucions europees. Aquest és un dels punts claus de la victòria de Syriza: un electorat nacional ha decidit desafiar les reformes consensuades a nivell europeu. El desafiament, almenys de moment, no és gratuït i sembla que la coalició liderada per Tsipras mantindrà una posició ferma. Només així s’entén que hagin preferit pactar amb els nacionalistes en comptes de pactar amb els centristes liberals. Dit d’una altra manera, sembla que Tsipras ha optat per donar la mà al nacionalisme per compactar la coalició anti-austeritat. Aquesta abraçada de Tsipras al nacionalisme es pot interpretar, però, de diferents maneres. 

La interpretació més benigne consisteix en pensar que Syriza està fent un ús instrumental del pacte amb els Grecs Independents per tal d’ampliar la coalició de govern i guanyar credibilitat interna. Una altra interpretació, potser més realista, és que el pacte de Syriza amb els nacionalistes reflecteix alguna cosa més que això. Potser el que mostra el pacte és la força dels replegaments nacionals. Uns replegaments que es posen en marxa arreu d’Europa: a França amb el Front Nacional, a l’Europa continental amb els partits d’extrema dreta i a l’Europa de la perifèria amb els partits d’extrema-esquerra. El replegament nacionalista no és casualitat sinó que obeeix a la complexitat del moment actual que travessa la Unió Europea. Europa és, al cap i a la fi, una unió econòmica a mig fer i amb unes dificultats enormes per deixar enrere l’status-quo. 

Però malgrat els tòpics que sentim els replegaments no són només conseqüència de la crisi econòmica. La crisi econòmica ha estat el detonant però el problema estructural és un altre. El problema de fons és el que ha assenyalat Dani Rodrik a l’hora de descriure el trilema dels països a l’economia globalitzada: un país no pot tenir a la vegada sobirania completa, respectar els processos democràtics interns i a la vegada estar integrat a l’economia global. De manera que més tard o més d'hora, fins i tot sense crisi econòmica, la UE hauria hagut d'afrontar aquest trilema.

És inevitable, diu Rodrik, haver de triar-ne només dos i sacrificar-ne un. Si apliquem el trilema a escala europea la cruesa del trilema es fa més evident. Europa, més enllà de la crisi, ha optat per la integració econòmica però no és del tot evident a quin dels altres objectius ha renunciat. En el marc de la globalització, llavors, la batalla de fons entre dues forces oposades està servida al si de la UE: el tenir una democràcia a nivell europeu versus el respectar la sobirania completa dels seus estats-membre. Però la coalició parlamentària grega Syriza  nega d’arrel aquesta disjuntiva. D'aquesta manera, doncs, el pacte de Tsipras amb els nacionalistes s’hauria d’entendre com una coalició contra una Europa globalitzada i a la vegada cosmopolita.


Comentaris