Immigració i Diversitat


Article per la Revista Valors, abril de 2015

El sociòleg Robert Putnam ho ha dit molt clarament: “Un dels reptes més importants que han d’afrontar les societats modernes, i que al mateix temps suposa grans oportunitats, és l’augment de la diversitat ètnica i social a tots els països avançats”. Molt em temo, però, que la manera com afrontem el repte de la diversitat i la immigració és insuficient.

Massa sovint ens deixem endur pels tòpics i les simplificacions. Per exemple, a l’hora d’encarar el debat sobre la immigració és usual recórrer a la dialèctica del “bonisme”, per un costat, o de les polítiques “restrictives” per l’altre costat. Amb aquesta dicotomia els conservadors en tenen prou per acusar els cosmopolites i viceversa. Mentre bon poques vegades es subratlla els guanys en innovació, creativitat i emprenedoria que la immigració i la diversitat poden aportar. Els millors economistes del mercat laboral han mostrat, sense anar més lluny, que no és certa la predicció segons la qual l’arribada d’immigrants pressionarà a la baixa els salaris locals.

Andreu Domingo, per exemple, descriu el pes que visions essencialistes de la immigració, com les Josep Antoni Vandellós, han tingut a Catalunya a l’esplèndid llibre “Catalunya al mirall de la immigració” (l'Avenç). Necessitem, de fet, no només arguments pràctics i bones polítiques públiques sinó també un fons intel•lectual ben armat per pensar la diversitat. Dit d’una altra manera, el que necessitem és un Charles Taylor català. Taylor és un dels grans filòsofs canadencs que més i millor ha pensat sobre multiculturalisme i diversitat –i que, per desgràcia, és un gran desconegut a Catalunya.

Però tornant al principi, Robert Putnam alerta que la diversitat i la immigració poden generar dos tipus d’efectes. A curt i a mig termini, és cert, augments dels nivells de diversitat poden anar acompanyats de més animositat social i una disminució en els nivells de capital social. En canvi, a llarg termini, les societats que són capaces de superar la fragmentació inicial poden construir noves formes de solidaritat així com noves identitats més riques i innovadores.

Putnam ha estudiat les onades d’immigració als Estats Units i ha assenyalat que allà on l’heterogeneïtat racial és més elevada els nivells de confiança inter-racial social són més baixos. També ha vinculat la diversitat amb menors nivells de confiança respecte governs i líders locals i mitjans de comunicació. En canvi, si una societat és capaç de superar aquesta desconfiança inicial, els guanys en termes d’innovació poden compensar amb escreix els costos inicials.

D’acord amb aquesta lògica, si volem maximitzar el capital social de les societats plurals el “laissez-faire” no serà mai una bona consellera. És a dir, per treure tot el profit de la diversitat cal promoure aquells béns públics que eviten la segregació i en canvi promouen les interaccions inter-groups. Aquests béns públics locals, és clar, han de ser el màxim de neutrals possibles i no tenir components assimiliacionistes.

A nivell urbanístic, per exemple, la construcció i manteniment de places i parcs, o altres espais públics, pot ser una forma d’incentivar la integració social. Però no només a nivell urbanístic, iniciatives culturals que siguin atractives per diferents segments de la societat: un bon festival de jazz pot ser un instrument de cohesió social. En qualsevol cas, siguin parcs i jardins o festivals culturals, allò important és que la gestió de la diversitat demana molta intervenció pública mitjançant la inversió en béns públic locals i no pas “laissez-faire”.




Comentaris